Després de la desintegració de l'imperi romà, des de principis del segle VII fins les primeries del VIII gran part del territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo, i l'altra part, des de Dènia fins a Cartagena estigué sota dominació de Bizanci primer, i del Regne de Tudmir després amb centre a Oriola. El pacte d'Abd al-Aziz amb Tudmir en l'any 713 permeté l'entrada dels àrabs a la Península, amb la qual hi comença una de les etapes més importants del País Valencià, l'època de l'al-Àndalus. Malgrat que aquesta època encara no està suficientment estudiada i constitueix un dels períodes més foscs de la Història del País Valencià, és generalment acceptada la importància de la influència de la seua cultura i la seua llengua sobre la cultura valenciana actual, que van fer del Xarq al-Àndalus un dels indrets més cults d'Europa.
No obstant això, l'origen directe i més remot de País Valencià d'hui dia és principalment vinculat amb la fundació del Regne de València, de caràcter feudal: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es feren repoblacions amb colons cristians d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. A l'any 1304 el Regne s'estén fins a Oriola per la Sentència de Torrelles, i ja estava proveït d'un estatus políticament independent amb els Furs de València des de l'any 1261, i la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.